En Marc ha viscut dos episodis depressius a la seva vida. Diu que ha callat durant molts anys i que ara vol expressar-se i compartir el què sent, i potser així ajudar a altres persones que també estiguin passant pel mateix:
“Amb 12 anys vaig tenir un primer episodi depressiu, arran del divorci dels meus pares, un canvi de municipi i l’entrada a l’adolescència. Van ser un cúmul de coses que em van dur a fer varis intents de suïcidi. Llavors vaig provar diversos especialistes i finalment vaig trobar una teràpia que em va anar molt bé.
Fa un any tenir una segona depressió. Aquesta vegada també per un cúmul de situacions: un mal ambient a la feina, canvi de lloc de treball i la mort del meu germà. Jo tinc una discapacitat intel·lectual i no tothom està acostumat a treballar amb persones amb dificultats i això sovint es traduïa en crits i males maneres quan no entenia algunes coses. Vaig començar a agafar baixes per allunyar-me d’aquell entorn però vivia sol i no podia deixar la feina sense trobar-ne una altra. “Ves buscant i quan et surti alguna cosa marxes”, em deien. Però no vaig aguantar. Allà vaig tenir un altre intent de suïcidi. Jo crec que va ser una manera de cridar l’atenció i demanar ajuda perquè no m’estava sentint recolzat.
Vaig estar durant dos mesos al Centre de Dia, allà em vaig sentir molt acollit. Em vaig deixar cuidar i va arribar un punt que ja em sentia amb ganes d’activar-me i aquí va ser on vaig conèixer la Fundació Viver de Bell-lloc. Quan vaig sortir del centre de dia tenia un neguit de què faria, de si em sentiria molt sol. La meva mare em va acompanyar en tot el procés, li he d’agrair. A nivell familiar, la meva mare i els meus tiets són els que més suport m’han donat.
Vaig entrar al programa d’Inserció i Orientació Laboral. Entre això, anar a nedar i sortir amb amics que havia anat coneixent a la fundació, em vaig anar animant. També vaig posar molt de la meva part. Vaig aprendre sobre competències laborals i com fer un currículum entre d’altres i ara ja fa uns mesos que vaig trobar una feina. Torno a treballar fent atenció a persones grans, aquesta vegada a domicili. També m’estic preparant per presentar-me a unes oposicions per a funcionaris del cos subaltern de la Generalitat de Catalunya.
En el meu cas a nivell laboral no he tingut problemes per trobar feina però per la meva discapacitat sí m’he sentit desplaçat en moltes ocasions.
Ara torno a passar per un mal moment, amb el meu pare delicat de salut però ho estic gestionant diferent, em sento fort tot i no estar bé. Anar a treballar em distreu molt i a més tinc molt suport psicològic. També he après a conèixer millor la meva ment, i puc identificar senyals de la depressió. Ara m’expresso més, abans sempre m’ho callava tot molt, ara potser parlo massa i tot! He de trobar el punt mig. També m’afecten menys les coses. Em sento més fort.
Si algú amb depressió llegeix això, li voldria dir: Si vols pots tirar endavant. Tot i rebre ajuda has de posar de la teva part.
A les persones reservades, els diria que no es callin les coses, que al final explotes.
I en general, que la vida continua. Però hi ha gent que no ho pot arribar a explicar perquè es suïcida”.
