La Tanit és l’encarregada de realitzar les primeres entrevistes a les persones que es posen en contacte amb Viver de Bell-lloc amb alguna necessitat de suport, sigui laboral, formativa o assistencial. Ella explica qui som i tot el ventall de serveis que oferim i valora la demanda de la persona per fer la derivació al servei més adequat.
Com arriben les persones a Viver de Bell-lloc?
Un 50% són per iniciativa pròpia i ens troben per Internet, sovint també perquè algú que coneixen els ha recomanat. Després hi ha persones que venen derivades d’altres recursos d’atenció a la salut mental com el CSMA o les oficines locals d’ocupació dels ajuntaments, o Serveis Socials.
Quina és la seva situació?
Més de la meitat venen d’un temps d’impàs sense haver fet res o amb curtes experiències laborals que no arriben a un mes i que no han acabat bé. Famílies que facin la consulta en el darrer any d’estudis perquè pugui continuar directament la seva formació sense cap buit les compto amb una mà. Tenim un perfil molt clar de persones majors de 25 anys que no han finalitzat l’educació obligatòria i que porten prop de 10 anys donant voltes amb formacions inacabades.
A nivell formatiu, la majoria venen d’un PFI, un itinerari educatiu per a persones que no han finalitzat l’educació secundària obligatòria, enfocat a l’aprenentatge d’algun ofici amb un temps de pràctiques.
Hi ha desconeixement dels recursos i serveis que existeixen?
Sí, en molts casos sí. Necessitem ampliar la coordinació entre agents i recursos. És molt perjudicial acabar l’ESO si realment la capacitat per continuar amb un cicle superior és molt limitada, cal orientar les persones a un Programa de Formació i Inserció a temps, perquè puguin realitzar un itinerari formatiu adaptat. Sinó en acabar les opcions es van reduint i sense un seguiment, aquestes persones acaben saltant del sistema.
Tot i així, per als joves hi ha més opcions formatives per iniciar una trajectòria. En canvi per a persones adultes que adquireixen una disCapacitat sobrevinguda (per accident, per trastorn de salut mental, etc), i que han treballat sempre en un sector, les opcions queden molt limitades.
Arriben il·lusionades o més aviat desanimades?
Amb moltes ganes de treballar i alhora amb desànim perquè veuen molt difícil trobar feina; venen amb males experiències i amb inseguretats. Jo no els puc garantir que trobaran feina, però tot i ser realista, procuro que en la primera entrevista vegin algunes de les ofertes que tenim en el moment i plantejar-los accions que podem fer per millorar la seva ocupabilitat.
Recordes algun cas concret d’una persona amb qui fessis la primera entrevista i n’hagis viscut l’evolució?
Sí, en tinc un d’especial. Una dona amb una discapacitat física, i una situació personal complicada que l’havia dut a una depressió i es boicotejava amb les entrevistes que aconseguíem, va ser molt complicat a l’inici. Però després d’un període d’acompanyament i formació, ara té una feina estable.
Ens arriben casos concrets que si no tinguessin un servei com aquest no podrien accedir al món laboral perquè els rebutja, no tenen opcions. També hi ha gent que ve a nosaltres com un recurs més i acaben trobant feina pel seu compte; i hi ha casos en què només donant suport en el disseny del currículum ja se’ls obren portes. A vegades, tot i no trobar una sortida professional fàcilment, la tasca d’acompanyament, tenir una persona a qui poder recórrer, ja és molt.
