Unes condicions laborals massa exigents i precàries van generar una acumulació d’estrès que va desembocar en un atac d’ansietat i que va acabar lligant la Tamara a un trastorn de salut mental crònic.
“Treballava com a dietista a un hospital. Les condicions eren bastant dures, fins que un dia vaig patir un atac d’ansietat i vaig requerir una baixa. Aquesta baixa tampoc em va anar bé, perquè sóc una persona molt activa i no puc estar sense fer res i vaig anar empitjorant. Vaig arribar al punt de tenir pensaments suïcides i jo mateixa em vaig adonar que allò no era normal.
Coneixia el Centre de Salut Mental (CSMA) a través d’un familiar i hi vaig trucar directament per anar d’urgències. Vaig acabar ingressada a l’hospital durant un mes i després a l’hospital psiquiàtric de Sant Boi en diverses ocasions i d’allà a un servei de rehabilitació durant dos anys. Vaig gastar molt temps de la meva vida.
“Tornar a tenir una rutina i plantejar-me objectius m’ha ajudat molt”
Ara ja fa dos anys que no tinc cap ingrés però fins fa poc no he pogut tornar al món laboral.
La treballadora social del Centre de Dia em va plantejar diverses opcions i em va interessar el Servei d’Inserció i Orientació Laboral de Viver de Bell-lloc. Passar per aquest servei em va ajudar a plantejar-me objectius, tenir una rutina i ser més optimista i més oberta. Ara treballo i torno a viure sola.
“Jo mateixa he estat el major obstacle en tot aquest procés”
Jo mateixa i la meva actitud m’ho han posat més difícil. La família no ho entén, i és normal, a vegades no t’entens ni tu mateixa. I sents que t’estàs fallant i ho veus tot de manera molt negativa.
“M’autolesionava per sentir”
Vaig arribar a autolesionar-me. Per mi era una manera de sentir més físicament i menys mentalment. La gent pensa que et vols tallar les venes o que vols cridar l’atenció. M’autolesiono perquè tinc massa coses al cap i vull distreure’m i vull sentir una altra cosa.
“Sempre intento explicar-ho per normalitzar-ho”
No ho he amagat mai. Jo sempre intento dir-ho, per normalitzar-ho i ser transparent. I també veus si t’accepten o no.
En dir que tinc un trastorn bipolar em diuen: ah, això vol dir que et canvia l’humor en un minut. I no, tot té el seu procés, no és tant superficial.
“Dir-me que no estigui trista no serveix”
Tot i acceptar-ho, et trobes amb persones de l’entorn que només estan en les èpoques en què estàs bé. Jo crec que si no hi ets a les dolentes, tampoc hi siguis a les bones. O el què et diuen quan estàs malament és: “Tranquil·la, això no és res, no estiguis trista”. No és una cosa que jo decideixi, i el que necessito és que m’escoltin i estiguin al meu costat.
Al final et dona la sensació que molestes estant malament. Al principi no feia o no deia res per no molestar. Ara he après que si necessito dir alguna cosa o fer alguna cosa ho faig i ja serà l’altra persona qui em digui si molesto.
“He trobat a faltar més seguiment psicològic”
El psiquiatra és qui et porta principalment la medicació. Amb el psicòleg és amb qui més parles i expresses què penses i això trobo que m’ha faltat. A l’ambulatori et donen hora pel psicòleg per al cap de sis mesos.
“Potser no hagués arribat a aquell punt”
Sempre he sigut una persona de callar-m’ho tot, i l’acumulació juntament amb una situació de molt estrès em va fer explotar i no ho vaig saber gestionar. Amb un seguiment psicològic potser no hagués arribat a aquest punt. Anar al psicòleg encara és un tabú.
“La distància també m’ha dificultat l’accés a alguns recursos”
En els diversos serveis d’atenció m’he sentit sempre molt ben tractada. En tenir el meu fill vaig accedir a un centre especialitzat per a mares amb trastorns de salut mental. Però clar, estava a Barcelona i havia de fer diversos transbords i amb el cotxet i al final ho vaig acabar deixant. Tenir recursos a prop de casa ho fa més fàcil.
“M’ha faltat més empatia en l’atenció sanitària no especialitzada”
El meu doctor em va dir que li podria donar el pit al meu fill i em va fer un informe a entregar a l’hospital. Allà però, no ho van tenir en compte i tampoc em van donar la meva medicació habitual i això em va generar un daltabaix important i vaig requerir un altre ingrés psiquiàtric.
També en una altra ocasió, vaig anar a urgències per un mal a la costella i ja directament em van voler dur a psiquiatria. Finalment, vaig marxar, vaig trucar al meu psiquiatra i amb un informe seu em van atendre a traumatologia.
“He après molt”
Ara també puc dir que he après molt. A escoltar-me a mi mateixa i conèixer les senyals que m’indiquen com estic. A expressar-me; a demanar ajuda. A no buscar tant el per què de les coses sinó què en puc aprendre.
“Moltes vegades tens gent al teu voltant que necessita que l’escoltis. Hem de ser menys egoistes”
Això és el que m’agradaria dir a la gent que llegeixi aquesta entrevista.
