Fer una atenció 24 hores a 16 persones confinades en una llar, adaptant-se a una situació nova, incerta i amb riscos, ha estat un gran repte per a l’entitat, i que han viscut de primera mà L’Alba Domínguez, responsable de la llar; en Juan Carmona, la Julieta Aguilera i l’Alba Pérez, educadors; i l’Imma Carbonell, psicològa dels serveis d’habitatge. Han viscut i han après moltes coses i ens ho han compartit:
Quins reptes us ha plantejat aquesta situació com a professionals?
Alba P: El gran repte era afrontar la situació amb molta prevenció però alhora transmetent una certa normalitat i calma. Fer que la situació no esdevingués en conflictes de convivència ja que en les setmanes de confinament total, érem moltes persones a la llar i calia buscar activitats i situacions agradables per afavorir una bona convivència. Hem hagut d’afrontar els trastorns de conducta causats per la manca de rutines habituals i per la situació viscuda, atenent les necessitats individuals de totes les persones residents. També hem tingut persones aïllades i treballar amb EPIs i fer un bon acompanyament emocional no era fàcil.
Imma: Intentar contenir la ràbia, frustració i por per telèfon et crea una impotència enorme. I quan ho fas presencialment, tot i així haver de fer-ho amb distància. Tot això s’ha intentat compensar amb una atenció de gairebé 24 hores, atenent videotrucades des de casa en qualsevol moment i situació.
Juan: Per a mi va ser un repte fer-los veure la realitat de la situació que estàvem vivint i fer un gran exercici de recerca de recursos per ajudar-los.
Julieta: El major repte professional ha estat el fet d’haver de fer el suport emocional que requereixen els usuaris de la llar des de la distància, és a dir, sense poder donar-los una abraçada quan ho necessitaven o es sentien superats, per exemple. Tanmateix ha estat difícil conscienciar-nos tots plegats de què totes les mesures higièniques i de protecció eres poques i havíem d’estar en constant alerta per no saltar-nos aquestes mesures i contribuir a la millora de la situació viscuda.
Alba D: Aquesta situació ens ha tret a tots de la nostra zona de confort i hem hagut d’aprendre a marxes forçades una quantitat de coses per les que no estàvem ni molt menys preparades. He descobert l’adrenalina que et dona estar resolent un problema rere l’altre i de manera constant. Perquè quan aconseguíem per fi guants, aleshores ens mancaven mascaretes, i després passava qualsevol altra cosa. Personalment he estat dos mesos sense poder desconnectar de la feina (voluntàriament) ni 5 minuts. Al principi només podia pensar en la por. La por a que hi hagués un cas a l’entitat. Vam estar unes setmanes donant suport a les persones sense plantejar-nos si nosaltres estàvem mínimament bé.
Què us ha sorprès i quins aprenentatges heu fet?
Alba D: M’ha sorprès la capacitat que tenim de treballar en equip en aquesta entitat. M’ha sorprès una cosa que ja sabia però que mai ningú havia posat tant al límit. Els equips al centre especial de treball han estat brutals. Tothom ha donat la cara i ha fet tot el que estava a les seves mans perquè tot funcionés, perquè les persones estiguessin el millor que podien estar. I és que penseu que no és fàcil, que perquè el Centre Especial de Treball no hagi de tancar s’han hagut de fer esforços molt grans. Tot i la situació, totes les àrees de l’entitat han aconseguit que cada persona treballadora estigués el millor possible. Cadascú des de la seva petita roda ha fet que el carro no deixés de rodar.
I a la llar residència no us podeu imaginar com han treballat. Si per tots el confinament ha estat difícil, conviure amb 16 persones ho fa més complicat. No tinc paraules per agrair el que han fet, l’equip de la llar ha demostrat que són una autèntica passada. Potser ja ho sabia, però després d’aquesta situació encara ho tinc més clar. I mai hi haurà prou paraules d’agraïment.
I per últim m’ha sorprès la capacitat d’adaptació de les persones, sobretot de les persones a les que atenem. Que s’han donat suport en tot moment, s’han animat i han pogut passar aquest confinament com un exemple de convivència.
Alba P: Sempre hi ha nous aprenentatges en aquest sector, com ara la capacitat que tenen les persones ateses per adaptar-se. Jo era força més derrotista en aquest sentit i pensava que seria bastant més difícil de superar l’adaptació a la nova realitat, però sempre sorprenen.
Imma: Per mi ha estat una gran satisfacció el primer dia que vaig anar a fer una passejada amb ells. Molt diferent, per les mesures de seguretat, però molt satisfactòria a la vegada. Hem descobert una nova manera d’atendre l’expressió d’emocions a l’aire lliure i està molt bé!
Juan: M’ha sorprès la capacitat d’adaptació que tenim tots per superar les situacions. sobretot moltes de les persones residents, que sense saber ben bé què estava passant, s’han anat adaptant a la situació per superar-la.
Julieta: El què més m’ha sorprès és la capacitat que han tingut per adaptar-se a aquesta nova situació, fins i tot més que jo. La col·laboració entre elles i amb nosaltres, els monitors, que ha despertat en ells el fet d’estar confinats. Durant el confinament hem estat una família més que mai, hem apropat vincles i ens hem ajudat els uns als altres sense esperar res a canvi. M’han ensenyat moltes coses: a tenir paciència, el què és la veritable companyonia i cooperació, el valor de l’amistat i tenir suport, el què es necessita una abraçada a vegades, a controlar les emocions negatives, i moltes coses més que, tot i que sempre les tens al cap, en aquests moments de pandèmia afloren amb molta potència. I ells les han sabut portar molt bé, massa bé, molt més que jo en algun sentit, això m’ha ensenyat i enriquit moltíssim.
Tens algun moment a la ment d’aquests mesos que et faci treure un somriure?
Julieta: Sens dubte és la setmana en la què vam començar el confinament en la qual jo vaig fer torn de tarda a la llar. No l’havia fet mai, i totes les persones m’ajudaven i m’explicaven tot el què havia de fer i com. Jo semblava un “pato mareao” i ells em portaven com una reina i m’ajudaven en tot el què jo necessitava. Sempre que ho penso i recordem amb elles com jo semblava una “novata” i ells m’anaven indicant, ho fem amb un somriure.
Juan: M’encantava quan plantejàvem fer jocs i muntàvem un vídeo perquè tothom ho pogués fer a casa.
Alba D: Les persones d’atenció directa m’han passat molts vídeos amb els que hem pogut riure molt. Grans moments junts. A nivell individual les primeres videotrucades eren molt divertides, i molt llargues! Mai ens havíem videotrucat i era molt graciós poder entrar en aquest espai tan personal de les persones. Això donava moments molt divertits. El dia que vaig acabar plorant d’emoció i riure va ser quan vaig trucar a dues persones que viuen a la llar i van donar negatiu al test. Portaven 15 dies tancades, juntament amb 2 persones d’atenció directa de baixa. Poder-les trucar i donar la notícia em va fer emocionar molt. Encara m’emociono en pensar-hi.
Alba P: En activitats com la gravació del Lipdub o tornejos de pin-pong era un moment molt bonic perquè tots els residents varen participar i això va crear una bona convivència i una estona molt agradable.
Què destacaríeu d’aquests mesos?
Alba P: Atendre les necessitats individuals de cada persona atesa ha estat un repte, però entre tot l’equip d’educadors hem fet una bona feina.
Imma: Després de tot, una gran satisfacció del treball fet per l’equip d’atenció directa que tenim, que s’ha anat reinventant constantment. Malgrat moments de molt estrès, després d’aquesta etapa m’he adonat que m’agrada molt la meva feina.
Juan: M’agradaria agrair a totes aquelles persones que ens han estat recolzant en tot moment, dia rere dia, ja sigui de forma telemàtica, o amb donacions de material. Siguin de l’entitat o no.
Alba D: No hi ha cap àrea de l’entitat que no s’hagi preocupat i ocupat de les persones que viuen a la llar. I això només té una resposta: TOTES SOM VIVER.
