La Dra. Rosana Lubelza dóna eines de coneixement, estratègies d’actuació i claus per entendre el que pot passar-li a un treballador o a un equip del Centre Especial de Treball de Viver de Bell-lloc. Aquí recull la seva visió de la importància de donar suport als que donen suport.

Ja fa més de 20 anys, la Lluïsa Oller i en Manuel Palou vam prendre contacte amb mi. La Sra. Oller em coneixia perquè, en aquell moment jo era psiquiatra en el CSMA de Granollers, havia visitat a un treballador del Viver.

La demanda que em van fer, era donar suport a l’equip de professionals del centre especial de treball. El treball amb grups sempre m’ha interessat i m’he format prolíficament; tot i això, com davant de tot nou projecte, em van assaltar el temor i els dubtes sobre si ho sabria fer. El convenciment dels meus interlocutors i el meu desig de ficar-me en aquesta aventura van ser els ingredients definitius. Vaig acceptar el repte amb il·lusió. Aquest viatge encara continua, amb el mateix entusiasme que el primer dia, amb molta més experiència i amb una motxilla plena d’agraïment i afecte cap a tots els professionals al costat dels quals he fet camí.

Què faig?

La meva feina consisteix en donar eines de coneixement, estratègies d’actuació i claus per entendre el que pot passar-li a un treballador o a un equip del CET. També, i molt important, què li pot provocar aquella situació a l’encarregat, monitor, professional de suport o formador.

Podríem preguntar-nos si aquesta tasca de “donar suport als que donen suport” és prescindible, o bé es pot aprendre seguint algun manual o protocol. La resposta és un no rotund.

Perquè és necessària?

Treballar amb persones és complex, cadascú és únic i irrepetible, això comporta la gran riquesa de les relacions humanes, però també la gran dificultat. Hi ha circumstàncies que augmenten encara més aquesta complexitat.

Analitzem algunes situacions:

Dèficits cognitius

Vivim en un món amb poca tolerància cap a la diferència, cap a les discapacitats, cap a les dificultats de l’ordre que siguin. Per tant, es fa difícil aprendre i comprendre cóm relacionar-nos amb un altre que potser no ens enten gaire, o que li costa fer les coses o, fins i tot, li és quasi imposible manegar-se autònomament amb la vida quotidiana.

Alteracions en la personalitat

La personalitat es forma des que som ben petits. Està molt influenciada pels fets biogràfics que vivim i l’entorn psicosocial que ens envolta.

Per tant, persones que han tingut infàncies difícils, entorns durs, mancances afectives o tractes inadequats, poden tenir una estructura de personalitat fracturada. Cóm serà fer front al dia a dia, quan la nostra armadura bàsica no s’ha construït bé?

Transtorns de la salut mental

La malaltia mental marca un domini absolut de la subjectivitat sobre la vida, sense poder- la equilibrar o neutralitzar amb l’objectivitat.

Benvinguda sigui la subjectivitat, que ens fa especials, sensibles, creatius, artístics…

Tots hem viscut algun moment d’angoixa o de tristesa, en què aquest sentiment, intens i dolorós, ens impedeix veure sortides, veure més enllà del nostre patiment. Quan l’angoixa, la tristesa, la interpretació dels fets de la vida, no tenen contrapunt, la persona amb malaltia mental es veu avocada a un pou de solitud i sofriment.

I si a més…

Aquestes situacions coincideixen en una mateixa persona, i si a més, en l’intent d’oblidar el malestar s’afegeix consum de substàncies…Potser ens acostem al motiu del meu no rotund d’unes línies anteriors: no es pot treballar amb persones amb diversitat de dificultats, sense tenir un suport, una mena de guia adaptada i diferent per a cada persona, cada situació o cada dinàmica grupal. Només el debat i l’intercanvi entre els professionals implicats i, l’abordatge del cas per cas, ens ajuda a avançar.

Com ho fem?

A diferència d’altres moments de la meva activitat professional, jo no treballo directament amb les persones usuàries del centre. El focus en la tasca que duc a terme a Bell.lloc està en els professionals que hi treballen i les dificultats amb les quals ells han de lidiar.

Ens organitzem en dos tipus de reunió:

Reunió en grup petit

L’equip de l’àrea social organitza el calendari anual amb equips de treball que comparteixen tasques i persones usuàries. Aquestes trobades tenen una freqüència quinzenal. Hi participen els membres de l’equip que exposarà els seus dubtes i dificultats i, també membres de l’àrea social i professionals en pràctiques.

Les temàtiques poden transcórrer des del cas individual, fins a la dinàmica grupal d’un equip, parant especial atenció a les dificultats que més li preocupen al professional responsable. Aquestes reunions en grup, afavoreixen la col·laboració i l’intercanvi, des de les particulars subjectivitats de cadascú. Uns veuen aspectes que potser a altres els han passat desapercebuts. També, i molt interessant, les respostes i habilitats davant d’un conflicte són diverses i, en aquest encontre es poden compartir amb enriquiment per a tots.

La meva funció semblaria més la d’una directora d’orquestra. Els instruments els toquen els companys que hi treballen. A mi em correspon ajudar a entendre les causes que provoquen un so desafinat i, també a millorar l’execució perquè finalment el concert soni harmònic i satisfactori.

Reunió en grup gran

En fem tres a l’any i tothom està convocat. En aquest cas l’accent està posat a la formació. Cada sessió gira al voltant d’un tema escollit d’entre un llista de propostes suggerides pels i les treballadores del centre.

Són sessions de dues hores, on intento combinar teoria i pràctica. Hi ha conceptes i informacions teòriques que han d’aportar suport a la pràctica de cada dia. No fem teoria desconnectada de la feina quotidiana.

El gran grup no només planteja preguntes, que sempre obren vies d’investigació interessants, sinó que exposa i aprofundeix exemples reals que corresponen als temes abordats.

Un altre aspecte valuós del grup gran és el coneixement entre professionals del centre que fan tasques molt diferents. Molts d’ells tenen contacte amb les mateixes persones usuàries. Per exemple, l’equip de la llar residència i l’equip d’una activitat laboral determinada. O també, els equips de l’àrea de gestió productiva i el de formació…

Si reprenc el model de la comparació metafòrica, aquí, diria que la meva funció es correspon a la d’una coreògrafa. Aquesta, per anys d’experiència i formació, pot ensenyar alguns passos als seus ballarins. Després la coreògrafa es retirarà, havent transmès allò que sap, i els ballarins i ballarines es converteixen en els protagonistes.

I què ens aportarà?

Davant de tasques complicades com ara combinar un treball amb bons resultats productius i tenir cura de persones usuàries amb complexitats diverses, són necessaris dos pilars bàsics: aprendre i compartir.

Cap d’aquests pilars es construeix ràpidament, ni tampoc d’una manera fàcil. Han de ser pilars sòlids, que sovint suportaran molt de pes, que hauran de resistir el pas del temps i nombrosos embats imprevistos.

Hem d’aprendre connectant la teoria i la pràctica. Aprendre també a dubtar i a canviar d’opinió o d’estratègia sense por ni vergonya. Aprendre a ser flexibles i humils, perquè mai ho sabrem tot. Aprendre a ser coherents, que és la nostra eina imprescindible.

Saber compartir passa per acceptar que som vulnerables, i per tant, que ens necessitem els uns als altres. Compartir és tenir les orelles i la ment oberta per recollir les idees d’un altre, encara que siguin diferents de les meves. Compartir és, també, respirar alleugerit quan podem repartir un pes massa gran per les nostres espatlles.

Per acabar

No vull caure en un idealisme buit. Totes les persones i tots els equips tenen problemes, passen moments complicats, pateixen pèrdues i viuen canvis. L’avantatge de tenir una panoràmica de gran angular em permet avaluar amb perspectiva tots aquests anys, i la valoració és clarament positiva. Un gran nombre de persones usuàries i les seves evolucions, dóna bon compte d’això.

Són moltes hores d’escoltar i compartir la difícil feina diària. D’observar la dedicació, l’entusiasme i el desig de superació dels professionals del Viver. És per això que aquest camí iniciat fa més de 20 anys, que m’ha aportat moments d’emoció i de respecte cap els companys de viatge, desitjo que continuï endavant.