Segons l’entitat Obertament “a Catalunya, més d’una persona es treu la vida cada dia. El suïcidi s’ha convertit en la primera causa de mort externa, per davant dels accidents de trànsit, i així, en un greu problema de salut pública i social.” L’associació APSAS (Associació per a la Prevenció del Suïcidi i Atenció al Supervivent) indica en el seu recull de dades que “en els últims 45 anys, la taxa de suïcidis ha augmentat un 60% a escala mundial”. Realment és un problema de salut pública.
Malgrat aquestes dades es parla molt poc del suïcidi. Poca prevenció, poca detecció precoç i poca informació i acompanyament quan passa. La pròpia paraula està molt estigmatitzada i és massa sovint invisible.
Amb els anys anem avançant cap a una millora, amb més informació i menys tabús, tot i que encara queda molt camí per recórrer fins arribar a un punt en què, sobretot, es pugui prevenir i actuar en cas de temptatives o davant de situacions de risc.
Avui però, m’agradaria parlar del que passa “després de la trucada”, com he volgut titular. Què passa amb les persones supervivents, l’entorn proper. La prevenció és molt important i una peça clau, però entretant treballem per prevenir, no hem d’oblidar l’acompanyament al dol de les persones supervivents i també vetllar perquè el suïcidi no sigui invisible.
Ningú està preparat per rebre la notícia de que una persona estimada s’ha tret la vida… Totes les persones que hem pogut viure com algú important per nosaltres es suïcidi mai oblidarem “la trucada”. Una trucada que potser et veies venir, potser et sorprèn, però que és com si et partissin en dos amb una espasa afilada. El dol d’algú proper és dur, independentment de la causa de la mort. Però quan la causa de la mort és un suïcidi, és més dur encara de superar per a les persones properes.
Per què? Poden ser varis motius:
- El propi tabú de la paraula suïcidi o temptativa de suïcidi afecta a la gestió emocional de l’entorn de la persona que s’ha suïcidat o ho ha intentat perquè és precisament aquest tabú el que no ens permet parlar de forma oberta i clara sobre la situació de risc, temptativa o el suïcidi pròpiament.
- També ens trobem amb què familiars i amistats no saben amb qui parlar i això acaba afectant a l’hora de trobar suports, solucions i poder superar la situació.
- Un altre moment complicat és en el moment del dol ja que de nou el tabú fa que es tapi i no s’assumeixi la causa de la mort.
- El sentiment de culpa: podria haver fet alguna cosa? Perquè no ho vaig veure? Li vaig dir com l’estimava abans de perdre’l? Per què ha passat?
- La població adulta i sobretot gent gran actual hem crescut sense informació sobre suïcidi, tot allò relacionat amb suïcidi o intent de suïcidi es tapava dissimulava… a mi a l’escola mai me’n varen parlar, ni a l’institut i diguem que tampoc és conversa freqüent si estàs prenent alguna cosa amb amistats o per parlar-ne a la feina.
Mireu lo increïblement forta pot ser una paraula, un concepte. Si fem visible la paraula podem avançar cap a una millora? Jo crec que sí. No és la única solució o resposta, malauradament no tenim una fórmula màgica, no tenim la solució exacte i adient davant d’algú que acaba de perdre un fill o filla, germà o germana, parella, amic o amiga… no la tenim. Però sincerament crec que parlar-ne és un pas molt important i per descomptat fer un bon acompanyament a les persones supervivents.
Parlem-ne! Parlar-ne cura, ajuda a seguir endavant. Amb respecte, des de la comprensió, sense judicis. Amagar les coses no ajuda a avançar.
Jo no sóc psicòloga, ni terapeuta, ni una gurú del tema però poc després del suïcidi del meu germà em vaig dir a mi mateixa que si compartir la meva experiència podia ajudar a obrir camí i a trencar amb tabús i estigmes, ho faria. Perquè és així com la nostra societat avança i es generen canvis poderosos; també perquè a mi m’hauria agradat molt tenir algú amb qui parlar, compartir tot el que m’estava passant més enllà del meu entorn proper i, perquè no, per egoisme: això em va ajudar i em continua ajudant a seguir.
Laura Dueñas
