La Cristina va ser diagnosticada fa 6 mesos de trastorn bipolar, enmig d’un procés de recerca de feina. Amb ella, hem aconseguit la inserció laboral número 100. Aquesta és la seva història:
Com vas arribar a Viver de Bell-lloc?
A través d’una coneguda, que sabia que estava en una situació una mica precària i coneixia el Viver de Bell-lloc. A partir d’aquí vaig fer una primera entrevista amb la Tanit per explicar la meva situació, la meva experiència laboral i els meus interessos.
Així vas entrar al programa d’Inserció i Orientació Laboral d’Incorpora de Fundació La Caixa.
Sí, vaig poder accedir a les ofertes que anaven publicant i la Tanit em comentava les que creia que eren més adients al meu perfil perquè no em passessin per alt. També em va recomanar altres llocs on em podia inscriure per rebre ofertes.
Vas trigar gaire a trobar feina?
Costava trobar ofertes adequades al meu perfil, jo vinc de la comptabilitat i moltes de les ofertes anaven enfocades a tasques de magatzem. Tot i així, al cap d’un mes vaig entrar a treballar a una petita empresa.
Ara estàs treballant.
Sí, no en el mateix lloc, ja que no va acabar d’encaixar. Ara treballo d’administrativa, tot i que tinc motivació per trobar una altra feina. Ara estic fent tasques molt bàsiques que no tenen tant a veure amb la meva trajectòria professional. No perdo l’esperança, cada dia vaig mirant ofertes i crec que en algun moment podré tornar a treballar del que m’agrada.
Tot i així, el simple fet de tenir una feina i estar activa em va molt bé. Em fa sentir útil.
El teu diagnòstic de trastorn bipolar t’ha afectat a nivell laboral?
Abans del diagnòstic sí, em van fer fora de dues feines, perquè no em concentrava. M’hi vaig haver d’acostumar però un cop he tingut la medicació ajustada i amb un seguiment de la meva psiquiatra, puc fer una vida totalment normalitzada.
Tot i així, l’estigma pot fer que la teva vida no sigui normalitzada.
De fet, a les entrevistes de feina no parlo del meu trastorn i tampoc ho saben a la meva feina actual. Hi ha molta incomprensió i quan ho deia en les entrevistes, estava descartada automàticament. I potser fa uns mesos no, però ara sóc una persona com qualsevol. Però quan parles de trastorn bipolar, la majoria de gent no sap ben bé què és. S’entén millor una diabetis que un trastorn bipolar i jo em pregunto: Per què?. Jo necessito liti i un diabètic necessita insulina. Jo no la volia aquesta malaltia i m’ha caigut, no hi puc fer res.
T’agradaria poder anar a una entrevista i dir que tens un trastorn de salut mental?
Sí, totalment. No és còmode sentir que no pots ser sincera fins que no et coneixen bé. Tampoc tinc la sensació que ho estigui amagant.
Què li diries a les empreses?
Que darrere del trastorn hi ha molts anys d’experiència i coneixements.
