Elena Vallejo ha treballat 19 anys a la Llar Residència Bell-lloc
“En principi vaig entrar per a una suplència de 4 mesos i al final hi he estat 19 anys. En Manel Palou, abans gerent i ara president de Viver de Bell-lloc, em va dir: si tot va bé, et jubilaràs aquí. I així ha sigut.”
L’Elena Vallejo ha estat treballant com a educadora de la Llar Residència Bell-lloc durant 19 anys. Ara s’ha jubilat; però tants anys han deixat moltes vivències i aprenentatges que ens explica en aquesta entrevista:
Com explicaries la tasca d’educadora en una llar residència per a persones amb disCapacitat intel·lectual?
Els has de preparar per la vida, perquè puguin fer la seva pròpia vida de la manera més autònoma possible i ser lliures. Molts dels que van començar amb mi a la llar, ara viuen en el seu pis.
Una història que recordo molt és una vegada que vaig demanar a un noi que havia entrat fa poc que escombrés el menjador. Jo estava al despatx fent coses i en sortir, el noi encara estava allà plantat amb l’escombra i en preguntar-li per què no ho havia fet, em va dir que no en sabia, mai ho havia fet. I ara fins i tot porta la seva pròpia comptabilitat.
I en tots aquests anys ensenyant, tu què creus que has après?
Primer he après a tenir molta paciència. També m’ha servit per veure que no tot a la vida és fàcil, i en el meu cas, veia que tot i jo no haver tingut una infància gens fàcil, havia tingut una família, cosa que molts d’ells no tenien. Et fa valorar més el que tens, i creixes com a persona. També m’ha influït en l’educació que he donat als meus fills. M’enduc molts valors.
Quina empremta creus que has deixat a Viver de Bell-lloc?
Jo crec que això ho diran millor els altres; però estic contenta de l’equip que vam aconseguir tenir a la llar. Tots anàvem a la una i funcionàvem com un bon engranatge. Sí que és veritat que jo tenia molta empenta i iniciativa, i els donava molta seguretat. Però el que més il·lusió em fa és que no he sigut una més que ha passat per allà, sinó que els hi deixat un bon record i el que els he aportat els ha servit. Encara quan em veuen s’il·lusionen i fins i tot algun em contacta a vegades.
Quin és aquell record que et ve immediatament al cap quan penses en la Llar Bell-lloc?
Uff, són tots. Des de les pirules de l’Anna, les hores passades als metges, anar a fer la compra, el temps que vam estar a Vilanova, els viatges i sortides. Tots són molt bons, fins i tot els que en el moment no ho van ser tant. Recordo molt la mort de Carlos Luque, amb qui havia compartit tants moments i que em va marcar molt. Abans els dissabtes dinàvem tots plegats a casa la Lluïsa Oller i ell venia sempre i després fèiem alguna activitat.
Què és per tu Viver de Bell-lloc?
Independentment de que jo hi hagi treballat o no, és una entitat que realment ajuda les persones i intenta que totes siguem iguals. Segurament jo hi ha coses que faria diferent, i d’altres que em semblen genial. Però aquí es donen oportunitats a persones que són rebutjades per la societat i s’aconsegueixen moltes coses.
Ara el Viver continua, quin desig tens per al seu futur?
Que sigui autosuficient, res més. Que la seva tasca no depengui de subvencions i donacions.
Què creus que manca en aquest sector?
Falten oportunitats i trencar el tabú i els estereotips que encara hi ha. Encara se’ls etiqueta de “tontos” i és mentida; poden fer el mateix i fins i tot amb millors resultats, però potser necessiten més temps. Quantes vegades m’han ajudat ells a mi…
